ALFREDO MOMPÓ ROCA, en la sala d’ARTE-INVERSION (Lleó)

Soliciten de mi unes paraules d’introducció per a un pintor llevantí. A punt estic de respondre que en art no caben il·lustracions prèvies, que l’obra es presenta per si mateixa.

Però segons pareix açò no basta. I he de cenyir-me a la sol·licitud. Que, d’altra banda, corre parelles amb el meu gust i el meu desig. Perquè, per més que Mompó Roca, no necessite presentacions en cercles prou informats, en el cas afortunat de què esta que anote és el seu primer eixida cap estes terres lleoneses, tan puixants de llum com les seues llevantines, encara que més compactes, més concretes.

Així com el pintor llevantí ha d’acceptar amb goig les transparències que li oferix el mig en què es desembolica, ací, en Lleó, haurà de sotmetre’s a la influència del perfil, perquè que en tant que la lluminositat llevantina embolica a l’objecte en veladures, obviant els límits, la poderosa llum lleonesa la despulla, els descarna.Desnudo.

Amb això ja s’inferix que la pintura que Mompó Roca presenta en la Sala “Arte-Inversión”, posseïx una fonamentació original: la de la seua lluminositat, la de la seua gràcia colorista, la del seu embadaliment. I si em decidira a una connotació decisiva, diria que la del seu encantament.

Les coses són com són, evidentment, per a l’artista, però a través de la seua visualització i per mitjà de la seua singular manera d’expressió.

I tant dóna, com succeïx en el cas singular de Mompó Roca, que els registres temàtics que li apressen es referisquen a escenes de la vida diària, com que al·ludisquen a estats d’ànim, en el bol, ressonant de resplendors, d’un interior, o en la mesurada i transparent nuesa femenina
Xica del mantó.

Sense condicionaments academicistes, encara que proveït d’un coneixement tècnic, Mompó Roca, transcriu, des de la seua lírica talaia, les escenes que descobrix, no les anècdotes que se li oferixen. Hi ha en el seu quefer una labor important de prèvia selecció, que respon a la seua rigorosa formació i sobretot a les seues singulars exigències.

El resultat d’esta baralla a consciència partida i a cor obert, és una pintura sensual, però no embafosa; una pintura d’efectes, però no d’efectismes

A pesar de com estan de desacreditades les definicions i més encara les classificacions, diríem que esta pintura podria molt bé situar-se en el capítol, important en la pintura espanyola, de l’impressionisme poètic. I que no es diga que tot impressionisme entranya poesia, perquè convé aclarir la diferència existent entre la poesia que emana, de la poesia que es formula.

En l’obra de Mompó Roca la poesia està dins, la poesia haurà de ser percebuda pel contemplador una vegada que s’ha desagafat del que donem a cridar figuració.

Perquè esta transverberada en la llum, fosa en el color, perquè emana de la composició tan espontàniament cuidada, valga la contradicció, de les textures, dels espais. Confesse que per a aconseguir la convicció que esta pintura em proporciona, no he necessitat esforçar-me. M’ha bastat deixar que la mirada recórrega amb fruïció l’atmosfera encesa d’estes marines, la gràcia assossegada d’estos interiors, la perfecta adequació de ho visc i allò que s’ha pintat, de la poesia i la realitat, que Mompó Roca aconseguix com per milagrería.

MOMPÓ ROCA. – Lloscos Gallery (Valencia)

Con els seus olis impressionistes i costumistes en les seues escenes, amb un dominant cromàtic en la seua paleta de blaus, trobem esta exposició relaxant i amb una càrrega artística valuosa.

Els seus interiors, claraboies i bon ofici ens impressionen en este artista de Xàtiva, format en l’Escola Valenciana i hui en dia dedicat a la formació de jóvens.

-En la seua pintura aflora en ell un impressionisme innat de tall realista. No escatima la matèria, no desprecia la pinzellada llarga i desimbolta, tot això en les seues degudes proporcions i en la seua exacta mesura, li fan un pintor mediterrani, lúcid, expressiu, líric moltes vegades, gojós en la major part de la seua producció-, així ho va definir Adrián Vallés en Diari d’Alcoi.

MOMPÓ ROCA a la sala JAIMES (Barcelona)

Es esta la primera exposició individual que presenta a la placa de Barcelona. Ho fa precisament amb una obra plenament agradable i plenament plena de sinceritats plástiques i que per una part, hàs diria que és una obra com l’anomenaven de “génere”, la seva obra ens explica la vida rural dels rodalies de Xàtiva, que és autèntica, però que hom podria creure que és de fa uns anys enrera, però el que passa, és que la vida, en aquelles petites poblacions, ha quedat obturada i és plenament vigent.

Cal dir, que l’obra presentada, te tot alló que és necessari per ser una autèntica creació, hom descobreix qualitats i caliditeses en els composicions, en els figures femenines, en els treballs que realitzen, en la creativitat, en tota l’obra presentada, que te vertaderes qualitats i caliditeses exl.lents. 28/1/1986.

LA FIGURA EN MOMPÓ ROCA

En els quadros que exposa Mompó Roca en Lloscos Gallery, més que exhibir la faç humana, la figura i el gest, distorsiona definitivament tot això. L’estètica dels quadros de Mompó Roca és “de nevera”, traspuant, en el fons, més serietat que la monstruositat o esgarro del mestre. Els colors també escapen a la tactilitat i tonalitat de qui cabria esperar una humanitat a ultrança

El que pareix anunciar-nos Mompó Roca és que intuïtivament ha abocat a quelcom tan difícil com intentar solucions definitives als problemes plàstics. Difícil i fugisser, perquè com la ressaca del mar, sempre canvia la torna. La seua vocació normativa i urgent podria transformar-se en melodia lírica, si aconseguix desdramatitzar eixos suggestius descobriments que ha aconseguit. El treball d’anys no garantix la qualitat, però, en este cas, acaben per confirmar-la.

I així, ens brinda una pintura actual d’obsessió romàntica, en que fixa la visió del dramatisme de les seues al·lusions. Eixint d’eixes tensions, uns llenços esplèndids que inviten a una contemplació indefinida.